Tot sol, buit i decebut

Va sortir sense dir res, amb prou feina es va girar...vaig sentir el so de ses seves claus, obria sa porta i tot seguit la va trancar. Tot d'una vaig aixecar-me, vaig veure'l com se'n anava, pujava al cotxe i se'n allunyava...Vaig pregar que hi tornés, però me n'he adonat que els miracles no existeixen...Em vaig quedar ple de buit.
Anit em deia que estava desitjan tornar...aquestes paraules em varen omplir de plaer. Li sentia molt aprop meu. Es trobava cansat i només varem dormir, tot el que una persona pot demanar. No es pot demanar més, passar tot el vespre i la nit abraçat, al seu costat, sentint sa escalfor del seu cos, sa respiració, els cabells llacis, sa pell...
Aquest matí ens hem aixecat molt prest, li he duit al seu lloc, com de costum i he tornat a ca nostra. He trobat sa càmera i he volgut guaitar les fotos del viatge. M'ho imaginava...els ha mancat temps per trobar-se...quin oi! No puc veure'ls tot junts i amb un sonriure ple de hipòcresia, NO VULL NI SENTIR-HO!potser siguin gelosies...però sa veritat es que se'm posa mal de cos i de humor fins que no esclat...Avui no he fet el dinar perquè em trobava desanimat per allò i ja vos podeu imaginar qui ha pagat els plats trencats, qui manco culpa té, encara que per una banda si que en té, perquè ell sempre ha posat els seus amics per davant meu. Sempre m'ha dit que mai els havia tingut i que són molt importants per ell, ja ho sé, el que passa és que es desfa per ells, els hi dedica massa temps, es passa tot el temps parlant d'ells, amb ells per internet, telèfon...etc...i clar amb mi, no ho és tant, pareix una altra persona...Per anar a veure'ls mai es troba cansat, sempre té una estona. Aquesta nit ha tornat a sortir, l'altre em va alegrar...aquesta vegada no gaire, perquè avui he tingut lliure i ha estimat més anar-se'n...no puc entendrer-ho. Per a mi sempre, per damunt de tot, per davant de tot, es troba ell...i mai el deixaria tot sol. M'ha sabut molt de greu...A mi per passar-m'ho be, per trobar-me agust, no em fa falta res més que sa seva companyia per damunt de tot i de tothom.
Sort que tinc una sortida de escape, sentir o llegir el Català...
Bona nit i ves amb compte!
Ara el trobo a faltar...

"Foraster" integrat

Ahir vaig anar a classes de Català com cada Dilluns i Dimecres que puc. Els meus companys i sa meva professora em van preguntar pel resultat de sa prova. Els vaig dir que havia aprovat. Tots es van alegrar. I em van dir que llavors perquè havia tornat? però vaig respondre que m'agradaven ses classes, sa professora, es mallorquin, els companys...Li vaig comentar a sa meva professora respecte es decret que exigeix un nivell B de català per a mèdics i infermers i que estava en desacord amb la resolució sortida ahir, que aquest sector queda exempt d'obtenir-lo durant diversos anys. No ho veig del tot just en diversos aspectes. Per què la llengua pròpia d'un territori ha d'esser constantment qüestionada, ninguneada, rebutjada,desvalorada..? Per què és menys vàlida que la imposada pels Castellans?...No haurien de ser almenys respectades ambdues al mateix nivell? o ésser sa llengua pròpia de aquí acaronada i duta en safata per haver estat menyspreada, desqualificada com llengua de pageses.....i encara haver pogut sobreviure? home!. I sa gent que ha hagut de fer se esforç per assolir-lo?.Penso que sempre cal ésser tolerant, d'acord! però cada passa cap a enrere, és fer un forat més gran per a enterrar aquesta llengua que sembla que molesta a aquell que ve de fora, amb excepcions per descomptat. I no em val que diguin que no ha de ser un requisit, sinó un mèrit. Excuses!! Si es converteix en un mèrit, tothom que vengui de fora no farà ni un mínim d'esforç per aprendre-la, que segons sembla si imposant-la com requisit fa nosa, imaginau-vos sent opcional...Arribaria a desaparèixer, a ésser llengua de vells o com el Llatí, llengua morta!. Siguem per favor, un poquet més solidaris, comprensius i adoptem aquesta llengua tan dolça, tan poètica, tan plena de riquesa lèxica, plena de història i rebem-la com si fos una mare que ens acull en els seus braços. Demano una mica de respecte!
He posat "foraster" entre cometes perquè m'ho va dir sa meva professora, és a dir que sembla ésser, que ja no sóc tan foraster i a poc a poc em vaig integrant...serà això...encara que no per això perdi els meus arrels, al contrari me'ls enriqueix.
Dono ses gràcies a tota aquella gent mallorquina, que m'ha acollit sense rebuig, la qual respecta al foraster i més encara segueix orgullosa de salvar els seus orígens, que els desa com el tresor que és i que me l'ha regalat quan li he demanat, m'ha delectat, embelesat quan l'he escoltat, donat l'oportunitat de conèixer i enriquir-me amb aquesta llengua materna tan plena de sentiments, de vivències, històries, que tant amaga... Xapo! jo hauria fet el mateix, si hagués tingut altra llengua materna que no hagués estat sa castellana i de fet en part ho faig, conservo de bon tros orgull, afecte, de sa mateixa manera que un tresor, totes aquelles paraules pròpies del meu poble, apreses dels meus pares, àvis...els refranys, cançons i dites antigues de sa meva mare ...tot això formen part de sa meva vida, m'identifiquen, són "jo" i sense tot això... em sentiria pobre, coix...

Sóc d'el estranger

Sempre he sentit des que tinc ús de raó, que nosaltres "los Yeclanos" som "los del extrangero", així ens cridan. Ara potser que menys, perquè com tot ses coses antigues es perden o es renoven. Encara que n'hi ha d'altres que mai i aquesta encara perdura.
Record quan sa meva àvia me contava sa història aquesta o els meus pares també, el que passa que no n'estic molt de segur...quina memòria més dolenta que tinc!!!!
Crec que hauré de informar-me millor...De moment posaré el que crec estar segur. No sé en que moment de sa història va succeir, ja m'informaré més endavant i ho corregiré tot de nou, de moment conformeu-vos amb aquesta versió, d'acord? .Havia una multitud de gent de diverses nacionalitats i cadascuna devia embarcar (ara no me'n record) al vaixell o al tren quan li cridessin. Quan es revisor va cridar "Espanyols al vaixell!!!" o "Espanyols al tren!!",doncs van pujar tots els espanyols ( Catalans, Bascos, Gallecs, Manchegos, Aragonesos....) i només van quedar 3 en terra. Llavors es revisor s'acosto a ells i li pregunto "D'on són vostès? no són Espanyols?" al que van respondre els tres passatgers : "Nosaltres som d'IECLA". Amb el que es succés transcendió, al principi imagino que en to burlesco i fins aqui va quedar com senyal d'identificació de sa nostra gent.